La insolència que ens queda

La poesia de Jorge Brotons neix de l’encontre de la nostra tradició poètica, amb referents de fons com Vicenç Andrés Estellés o Ausiàs March, amb l’univers pictòric que ha configurat la seva expressió plàstica, convertint el seu llenguatge en una mena de llenç on s’expressa una visió crítica i cítrica, descreguda però expressada a través d’una certa sornegueria irònica, que aconsegueix una plasticitat visual molt peculiar a través de la paraula escrita. Podríem dir que són poemes per ser contemplats i que obren una perspectiva visual que posa en dubte l’ordre moral amb què la quotidianitat pretén presentar-nos el millor dels mons possibles, com si aquesta mirada descobrís l’absència de vestit de l’emperador mitjançant un joc estètic que consisteix en convertir la construcció de llenguatge poètic en imatge que denuncia des de la bellesa verbal.