"De petita tenia una idea força precisa de com moriria: enverinament per kriptonita, fums tòxics provinents d’una central termonuclear i dejuni forçós per la clausura dins d’un búnquer contra els atacs químics dels russos. En les meves fantasies conspiratives, sempre era culpa dels russos: tenia cinc anys i era el 1989 a Nova York."
Als sis anys Claudia Durastanti va emigrar a un poble petit del sud d’Itàlia provinent de Brooklyn. Filla de pares sords que van lluitar contra l’aïllament bastint una relació passional i conflictiva, i que han triat viure d’esquena a la discapacitat, Durastanti va tenir una infantesa convulsa i fràgil que la va dotar, en canvi, de la capacitat d’arrelar a qualsevol banda, com una planta tossuda. A cavall entre un llibre de memòries, un dietari de viatges i un assaig personal, i amb la tensió i el ritme d’una novel·la convencional, L’estrangera és el relat d’una educació sentimental magnètica i original que salta de les històries d’una família italoamericana al Brooklyn dels anys seixanta a la quasi-distòpica realitat del Londres post-Brexit. Sense dramatismes, amb sentit de l’humor i intel·ligència literària, Durastanti hi explora la memòria i la vida viscuda, els viatges, la família i la sensació permanent de desubicació. I, per sobre de tot, L’estrangera és un homenatge a la família, a les diversitats físiques i a les diferències de classe, una investigació dels diferents tipus de silencis -el silenci de la sordesa, el silenci de l’immigrant, el silenci d’una noia- convertida en una declaració d’amor pel llenguatge.
