A la dècada de 1920, mentre les avantguardes literàries recorrien Europa, Massimo Bontempelli va posar les bases teòriques del realisme màgic, una literatura que reivindicava el joc i la imaginació com a eines per a expressar allò que bategava sota la vida moderna. Per a ell, una simple mirada podia transformar la quotidianitat més insípida en tot un seguit d’aventures insòlites.
Aquestes idees van deixar una petja profunda en una tradició contística, la catalana, prou avesada a les facècies esbojarrades i a les situacions extravagants. També van esperonar la llibertat creativa d’escriptors com Pere Calders, Francesc Trabal, Elvira A. Lewi, Salvador Espriu o el mateix Ramon Vinyes, l’escriptor i dramaturg de Berga que va exercir una influència decisiva en l’obra de Gabriel García Márquez, fins al punt que el va fer aparèixer a *Cien años de soledad* com “el sabio catalán”. Va ser la generació que va esmolar al màxim l’enginy per fer cristal·litzar una certa narrativa que, tot i que avui sentim molt nostra, durant dècades havia estat totalment invisibilitzada.
Amb contes de: Joan Oliver, Salvador Espriu, Apeles Mestres, Elvira Augusta Lewi, Pere Calders, Ramon Vinyes, Josep Carner, Lluís Capdevila, Francesc Trabal, Joan Sacs, Carles Sindreu i Àngel Ferran.
